Faraday pt.1

El mateix any que s'ha sabut que no es celebrarà el Festival de hardcore de Sant Feliu de Guíxols, no cal dir que el Faraday de Vilanova i la Geltrú és un altre d'aquells esdeveniments que permeten comprovar edició rera edició que no tot s'acaba amb Barcelona en el terreny de la música popular contemporània, encara que tampoc es pot dir que Vilanova sigui terra erma en aquest sentit, ben al contrari. La vila veïna amaga una vitalitat i una escena envejable com a viver d'iniciatives musicals petites de format però plenes de valor. Només cal citar per exemple a gent com els Tokyo Sex Destruction o The Queen Machine, els dos amb prou repercussió internacional a les seves esquenes, i ara hi podem afegir els The Light Brigade. El Rai ja farà algun comentari afegint personal de l'electrònica vilanovina que jo no conec, a banda dels The Movidas.

Té mèrit muntar un festival de música per a minories amb només uns divuit o vint grups i que no hi hagin llacunes de qualitat en el line-up, més enllà de gustos personals. I és que els seus responsables cada any ens preparen una selecció estilística ben variada, sense masses prejudicis en aquest sentit, i combinant -a vegades- bandes prou reconegudes dins de l'independència amb -sempre- joies que encara no ha pogut descobrir massa gent a Europa i que a vegades cal esperar temps per tornar a veure, ja que algunes d'elles ni tan sols tenen segell discogràfic i només han publicat alguna demo promocional. També és molt destacable que sempre compten amb artistes locals de qualitat, i que aquest any guanyen un escenari.

No és la primera vegada que planifiquem de passar-hi un dia només i al començar a rascar en el cartell veure que seria una pena deixar passar l'oportunitat de veure aquesta o aquella banda. Així que tenia ganes de destacar alguns dels grups que m'han cridat l'atenció, encara que són masses i ho hauré de fer per parts.

Començaré amb The Teenagers.

Son francesos (com no, avui en dia de les escenes musicals més creatives), amb algun ex-integrant de banda hardcore (com no, també, no sé perquè però és un patró que es va repetint) i que un cop afincats a London per coses de la vida es posen a fer música amb un estil més pop i amb una temàtica malaltissa. Dic per coses de la vida perquè inicialment van crear un grup de mentida a myspace i de cop es van trobar amb una repercussió que no esperaven. És com si els personatges de les pel·lícules d'en Wes Anderson, ja adults però traumatitzats per una adolescència mal superada, es poséssin a cantar sobre les coses supèrflues de la vida (aquelles tan necessàries també), les icones pop i les obsessions sexuals envers elles. Tot amanit amb un so tronat i nostàlgic del pop post-punk domesticat de finals dels '70 (perdó).

Per mi és un error classificar-los com els nous Klaxons, com algú ha perpetrat sense cap necessitat només perquè han compartit segell. De moment han fet un pocs temes que gràcies al seu espai a myspace (i al P2P) ens serveixen de mostra de per on van. Han remesclat temes propis i aliens i acaben d'editar el seu primer 7", Homecoming. Així que es pot considerar que son una novetat de les noves. Haurem de veure en directe si realment hi ha alguna cosa al darrera. Per mi el més interessant que tenen és el concepte del seu so, que no és tan bàsic com pretén semblar i transporta a les històries que hi han al darrera, molt més que les remescles que, amb alguna excepció, m'han deixat més aviat fred. A destacar el tema Fuck Nicole, i perquè no, el títol del tema Starlett Johannson. Poden ser una de les sensacions de la vetllada del dissabte.

Els del The Guardian els han fet una ressenya completeta.